1. Introducció
A les xarxes socials em vaig trobar el text següent:
Deixa anar la gent que no està preparada per estimar-te.
És el més difícil que hauràs de fer mai a la teva vida, però també serà el més important: deixa de donar el teu amor a aquells que no estan preparats per rebre’l.
Deixa de tenir converses difícils amb persones que no volen canviar. Deixa de ser present per a gent que és indiferent a la teva presència. Deixa de prioritzar aquells que et tracten com una opció. Deixa d’estimar qui no està preparat per estimar-te.
Sé que el teu instint és fer tot el possible per guanyar-te l’afecte de tothom, però és precisament aquest impuls el que et robarà el temps, l’energia i la salut mental. Quan comences a manifestar-te a la teva vida de manera plena, amb passió i compromís, no tothom estarà preparat per trobar-se amb tu en aquest nivell.
Això no vol dir que hagis de canviar el que ets. Vol dir que has de deixar d’estimar la gent que no està preparada per estimar-te.
Si ets exclòs, insultat, oblidat o ignorat per les persones a qui regales el teu temps, no et fas cap favor continuant oferint-los la teva energia i la teva vida. La realitat és que tu no ets per a tothom, i no tothom és per a tu. Això és el que fa tan especial quan trobes aquestes poques persones amb qui tens una amistat, un amor o una relació autèntica: sabràs com és de valuós perquè has après el que no ho és.
Com més temps passes intentant fer-te estimar per algú que no pot fer-ho, més temps et prives d’aquesta connexió real. Hi ha milions de persones en aquest món, i moltes d’elles estaran encantades de trobar-se amb tu al teu nivell.
Com més temps et quedis enganxat a algú que et fa servir com una opció o un coixí de seguretat, més temps et prives del coixí que necessites.
La teva única obligació és protegir el teu espai, la teva pau i el teu temps. La protecció de prendre distància amb persones nocives et donarà l’amor, l’estima, la felicitat i la protecció que et mereixes.
Brianna Wiest
Per sort estava atribuït a l’autora correcta, Brianna Wiest, i no a Anthony Hopkins com en tants altres llocs, com després vaig descobrir en la meva recerca.
Després de llegir-lo, i així de bones a primeres, podries gairebé signar-lo paraula per paraula, no?.
Una anàlisi un mica més profunda, però, fa grinyolar alguna cosa. En tot moment sembla que la base és una decisió personal, que tot depèn d’un mateix. I això em va fer aixecar algunes alertes.
En aquest punt voldria deixar clar que no tinc estudis acadèmics relacionats amb la psicologia, que les meves opinions provenen del que he après en textos que he anat llegint i, en bona part, de la meva actitud crítica cap a tot allò que m’envolta, el què veig, el què llegeixo, etc. I una bona part també està basat en les moltes xerrades amb el meu amic Carlos Bella, que tot i no ser psicòleg, sí que té formació i expertesa en intel·ligència emocional i selecció de talent, entre moltes altres habilitats.
Seguim en matèria. El text de l’inici no és ben bé exacte a l’escrit per la Sra. Wiest. Ja se sap el què passa a les xarxes socials 🙂. L’original està escrit a la plataforma digital Thought Catalog. Hi té diversos assajos curts com aquest i, posteriorment, un cop vist l’èxit de lectors, en van fer un llibre que incorpora molts d’aquests escrits, When You’re Ready, This Is How You Heal (2022, Thought Catalog Books).
La Sra. Wiest, igual que jo, no té absolutament cap mena d’estudis acadèmics relacionats amb la psicologia: és graduada (Bachelor of Arts) en Llengua i Literatura Anglesa per l’Elizabethtown College de Pennsilvània. El 2024 va rebre un doctorat honoris causa en Literatura per la mateixa universitat. És una escriptora famosa i autora de diversos bestsellers a escala mundial.
2. On vull anar a parar amb tot això?
En aquest món del creixement personal es dóna moltes vegades allò que en diem «vendre fum». I en el món de la psicologia això és molt perillós.
Jo, com a enginyer, si dissenyo un pont i s’enfonsa sortirà a tots els mitjans i tothom se n’assabentarà. Si com a «venedor de fum» dono un consell a una persona i aquesta persona s’enfonsa, els únics que patiran el trauma seran la pròpia persona i els seus éssers estimats més propers.
I ara sí que parlaré amb autoritat acadèmica, i no, no serà la meva, que ha quedat clar que en això no en tinc.
Em vull referir a la Dra. Susan David, que és PhD en Psicologia Clínica per la Universitat de Melbourne. A la seva obra Emotional Agility (2016) va conceptualitzar la «tirania del positivisme» i el cost emocional d’amagar les emocions negatives, i posteriorment Whitney Goodman, terapeuta de parella i família col·legiada (M.S. per la University of Miami i B.S. en psicologia per Tulane University), ho va popularitzar amb el seu llibre Toxic Positivity (2022).
Cal recordar que la comunitat científica i la psicologia basada en l’evidència analitzen mètodes i conceptes, no autors individuals. El fet que un autor no sigui citat en una universitat no és un certificat de rigor, sinó sovint el contrari: la mostra que la seva feina s’enquadra en la literatura de divulgació o reflexió personal, no en la ciència clínica.
La ment humana i les relacions són molt més complexes que una decisió de voluntat individual
El positivisme tòxic no és només dir «pensa en positiu». També ho és fer creure a la persona que el dolor, el rebuig o la manca de connexió amb els altres són «culpa» de no estar gestionant bé la seva pròpia energia o de no saber «deixar anar». La ment humana i les relacions són molt més complexes que una decisió de voluntat individual.
3. Positivisme tòxic
Assignar el 100% de la culpa o la solució a la ment de l’individu és una trampa molt còmoda per al mercat de l’autoajuda:
- Si et va bé: És gràcies al llibre o al mètode que et proposa l’autor.
- Si et va malament: És perquè «no estàs pensant bé» o «no t’has esforçat prou per canviar el teu patró».
Això acaba generant una segona capa de dolor: la culpa. La persona no només pateix per la situació original, sinó que a més sent que ha fallat per no ser capaç de «saber pensar bé» o «sanar» com diu el llibre.
En definitiva, es dóna un fenomen de bypassing emocional o espiritual, una desconnexió del dolor propi. Es produeix una intel·lectualització i aquest dolor és processat únicament des del cap (a través del filtre de la raó) i no des del cos o les emocions.
La sortida real, la que constaten els terapeutes i les persones que han integrat el seu patiment, no ve de forçar pensaments positius, sinó de:
- Validar la realitat: Reconèixer que hi ha coses que no depenen de tu i que el context (social, familiar, econòmic) importa, i molt.
- Treballar des del cos i la regulació: El dolor no es cura només amb idees; cal que el cos aprengui a sentir-se segur de nou.
- Acceptar el temps del procés: No hi ha receptes màgiques de «101 passos» ni d’un dia per l’altre. La reparació emocional és un camí lent, no lineal i sovint molt incòmode.
4. Intel·ligència emocional i positivisme tòxic
Trobo que aquí és molt important introduir el treball del Dr. Peter Salovey i del Dr. John D. Mayer, que són els veritables pares de la intel·ligència emocional (no pas el Sr. Goleman, que es va aprofitar del seu treball per divulgar-ho, però això és matèria per parlar-ne un altre dia 🙂).
Dr. John D. Mayer. Font: Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)
Dr. Peter Salovey. Font: Mark Ostow-Yale Alumni Magazine
Els Drs. Salovey i Mayer modelen la intel·ligència emocional en 4 habilitats principals (ordenades de la més bàsica a la més complexa):
- Percepció i expressió emocional: És la capacitat de reconèixer amb precisió com ens sentim nosaltres mateixos i identificar les emocions en els altres (a través del llenguatge verbal, el cos o l’expressió facial).
- L’error del positivisme tòxic: Exigeix amagar, dissimular o invalidar les emocions desagradables (com la tristesa, la ràbia o l’ansietat) darrere d’un somriure forçat o una façana d’optimisme inalterable.
- La realitat: La recuperació exigeix un diagnòstic emocional honest; si es nega o es disfressa el dolor real que es percep, és impossible començar a processar-lo o demanar l’ajuda adequada.
- L’error del positivisme tòxic: Exigeix amagar, dissimular o invalidar les emocions desagradables (com la tristesa, la ràbia o l’ansietat) darrere d’un somriure forçat o una façana d’optimisme inalterable.
- Facilitació emocional del pensament: És com les emocions influeixen en la nostra manera de pensar. L’emoció actua com un filtre que prioritza a què parem atenció i ens ajuda a prendre decisions.
Cada emoció té una funció cognitiva específica. La tristesa, la por o el dolor posttraumàtic no són «errors del sistema» que s’hagin de substituir per energia positiva; són eines que el cervell utilitza per processar la pèrdua, l’amenaça i el dany.
- L’error del positivisme tòxic: Pretén bloquejar aquestes emocions o imposar un estat d’ànim optimista.
- La realitat: Forçar un estat d’ànim «positiu» quan hi ha un trauma priva el cervell de l’estat cognitiu necessari per analitzar, elaborar i integrar aquesta experiència dolorosa.
- L’error del positivisme tòxic: Pretén bloquejar aquestes emocions o imposar un estat d’ànim optimista.
- Comprensió emocional: És la capacitat d’entendre la «lògica» de les emocions. Comprendre per què apareixen, com evolucionen (per exemple, com la frustració pot transformar-se en ràbia) i quines conseqüències tenen.
El model exigeix entendre la complexitat de les emocions, la seva evolució i les seves causes. Un trauma genera estats emocionals ambivalents i contradictoris (per exemple: ràbia, culpa, dolor, buit).
- L’error del positivisme tòxic: Redueix la complexitat a un eslògan buit («Aconsegueix la teva millor versió», «Protegeix la teva energia»), oferint una visió infantil de la psique humana.
- La realitat: La reparació exigeix desglossar i comprendre la causa real d’aquesta barreja d’emocions, no pas tapar-la amb una capa de «bones vibracions».
- L’error del positivisme tòxic: Redueix la complexitat a un eslògan buit («Aconsegueix la teva millor versió», «Protegeix la teva energia»), oferint una visió infantil de la psique humana.
- Regulació / Gestió emocional: És la capacitat de moderar les emocions negatives i potenciar les positives en un mateix i en els altres, sense reprimir-les ni exagerar-les.
La regulació emocional en el model científic no vol dir «eliminar les emocions negatives», sinó la capacitat d’estar obert tant a les emocions agradables com a les desagradables per poder extreure’n informació i adaptar-s’hi.
- L’error del positivisme tòxic: Confon la regulació amb la repressió o l’evitació d’experiències.
- La realitat: El trauma no es repara «mirant cap a un altre costat» o «buscant només gent positiva», sinó desenvolupant la capacitat de sostenir i processar el malestar sense quedar-s’hi bloquejat.
- L’error del positivisme tòxic: Confon la regulació amb la repressió o l’evitació d’experiències.
4. Conclusió
Mentre que el positivisme tòxic exigeix tapar o canviar el malestar per «bona energia», el model d’intel·ligència emocional de Salovey & Mayer demostra que la veritable salut mental requereix processar, comprendre i sostenir les emocions doloroses. Reprimir el dolor sota un optimisme forçat no repara el trauma; l’amaga, bloqueja la regulació emocional real i impedeix la integració de l’experiència.
Si voleu una alternativa que fuig precisament d’aquest «fum» i aposta per l’acció real i fonamentada, us aconsello el llibre del meu amic Carlos Bella: ¡Deja de autoayudarte y actúa! Us asseguro que juga en una lliga completament diferent.
Lliure de fum 🙂