Diuen els metges que la torticoli és una inflamació muscular provocada per una mala postura al llit o per un corrent d’aire inoportú. S’equivoquen. A Catalunya, la torticoli és, senzillament, una malaltia estacional que afecta milers de persones entre la fi de l’agost i el novembre. El quadre clínic és inconfusible: un coll inclinat sistemàticament cap amunt en un angle de quaranta-cinc graus, uns ulls entretancats i una obsessió malaltissa per l’estat dels núvols. És la torticoli boletaire.
El boletaire no mira el cel com un poeta o un meteoròleg aficionat; el mira com qui intenta desxifrar un codi secret de la NASA. Si una persona normal hi veu un núvol gris i pensa en agafar el paraigües, el boletaire hi veu pressió atmosfèrica, humitat relativa i una promesa divina de rovellons al bosc. Un cumulonimbus no és una amenaça de pluja; és un miracle beneït que pot regar el sotabosc just en la fase de lluna creixent adequada.
I és que el calendari d’un afectat per aquesta xacra no es regeix pel sol ni per les festes de les properes setmanes, sinó per les fases lunars, la direcció del vent i la pluviometria. Un Ponent sec durant un parell de dies produeix un dolor cervical immediat, acompanyat d’una depressió profunda: «Ens ho eixugarà tot, Maria, ens ho eixugarà tot !!!». Per contra, una llevantada generosa i constant converteix qualsevol boletaire en un atleta de fons capaç de mirar el radar meteorològic cada quatre minuts.
Aquesta fal·lera transforma radicalment la vida quotidiana i fa que els accidents, per les persones afectades, es multipliquin. En creuar un pas de vianants, el boletaire no mira si venent cotxes, ell mira si aquells núvols que vénen del nord porten aigua o només ganes de fer la punyeta. Al semàfor, mentre la resta dels mortals repassa l’Instagram, ell calcula mentalment quants litres per metre quadrat han hagut de caure al “seu bosc” perquè el miceli s’activi. I si per casualitat cauen quatre gotes al parabrisa del cotxe, alça la vista al cel i difícilment veu els llums vermells de fre del cotxe del davant.
Tots sabem que aquesta obsessió té una única finalitat que és evitar arribar amb la cistella buida. Perquè no hi ha res més trist que un boletaire que ha passat tres setmanes amb el coll tort mirant el cel, que s’ha aixecat a les 6 del matí per endinsar-se al bosc tot just quan despunta l’alba, que ha caminat durant quatre hores i acaba tornant a casa amb dues pinyes seques i una mica de pinassa dins la cistella i una fulla de garric enganxada a la sola de la bota.
Així doncs, si aquestes setmanes de tardor veieu algú al mig del carrer, immòbil, amb el cap clavat cap a les altures i cara de poca solta, no us hi acosteu amb un collaret cervical. Simplement pugeu la mirada amb ell, feu un sospir profund i digueu-li baixet: «Sembla que s’acosta una mica de llevantada, oi?». Us ho agrairà amb un somriure còmplice i, potser, si teniu molta sort, us revelarà el seu secret millor guardat… que, per descomptat, serà una localització de les llenegueres completament falsa.
Entre la ciència exacta i la fe absoluta 🙂