Això del canvi climàtic ja no és una teoria llunyana: és una realitat palpable. Avui, 1 de febrer de 2026, he sortit a buscar bolets. Sí, ja sabia que de llenegues no en trobaria, però durant la setmana m’havia arribat informació que en algunes zones properes al litoral s’estaven plegant força fredolics, cosa que fa uns anys hauria semblat ben estranya en aquestes dates.
La situació personal, però, no m’ho posava fàcil. Amb la mare amb Alzheimer, que necessita assistència constant, no em podia permetre absentar-me gaire estona ni desplaçar-me fins al litoral per fer una cerca en condicions. Tot i això, he decidit aprofitar una estona lliure i anar a un indret de la Catalunya Central, més per tafanejar i veure què s’hi movia que no pas amb grans expectatives.
I, contra tot pronòstic, la sort ens ha somrigut. Hem fet una petita plegada de Cantharellus lutescens, els clàssics camagrocs, ben sans i macos, que han anat d’allò més bé per acompanyar el llom que hi havia per dinar. No ha estat una gran collita, però sí una d’aquelles que fan il·lusió per inesperada, fora de temporada i carregada de sentit.
Sortides així et recorden com està canviant tot plegat, però també com de valuosos són aquests petits moments de normalitat, de bosc i de cuina senzilla, que encara ens permeten connectar amb el territori i amb el temps. Encara que aquest temps, cada cop més, vagi una mica desorientat.
Sortides així et recorden com està canviant tot plegat, però també com de valuosos són aquests petits moments
En cerca constant…