És habitual que les persones que tenen una vida laboral d’aquelles que ocupen més d’una pàgina, no només perquè han treballat molts anys, sinó perquè han passat per diverses empreses i, sovint, en àmbits ben diferents, manifestin un problema comú: Fer-ho bé a la feina comporta més càrrega.
Moltes vegades, no es busca cap reconeixement especial. Només s’espera que l’eficiència, l’autonomia i la resolució no vagin acompanyades automàticament de més càrrega de treball. Però pràcticament això mai s’aconsegueix.
Fer-ho bé a la feina comporta més càrrega
Quan l’exigència ve de dins
El problema no és només extern. Moltes vegades, és la pròpia persona que té un grau d’autoexigència molt elevat, o que posa el llistó massa alt. Les causes poden ser múltiples: por a decebre, demostrar validesa, cercar validació per mitjà de la feina, o senzillament per una dificultat intrínseca de posar límits.
Aquest cercle s’alimenta de silencis: com que no es diu “no”, com que es compleix sempre, ningú veu la càrrega real. I així es perpetua la dinàmica negativa.
El parany de l’entrega constant
Quan algú accepta més tasques, o més volum, del que li pertoca, o bé, dona més del que se li pugui exigir, aquest “extra” es normalitza ràpidament. Allò que era excepcional es converteix en l’estàndard. El reconeixement inicial es dilueix i la càrrega augmenta. La persona passa de sentir-se valorada, a sentir-se atrapada.
La penalització de l’eficiència
Les persones que acaben abans, que no generen problemes, que són proactives i fiables… són aquelles a qui es demanen més coses. Perquè “com que pot amb això, segur que també pot amb allò”.
Això crea una paradoxa: fer-ho bé no et permet alliberar temps o espai mental, sinó que et converteix en una mena de recurs disponible. I el que podria ser un motiu de confiança es converteix en una condemna silenciosa.
No es tracta de no voler ajudar, ni de voler fer només el mínim. El problema és no tenir control sobre el volum de feina que arriba per defecte, només pel fet de fer les coses bé. No tenir espai per dir “ara no”, “això no em toca” o “necessito temps per respirar”.
El risc és evident: es genera una cultura de càstig a l’eficiència, on els més solvents porten la càrrega dels buits estructurals del sistema. I això desgasta, desenganya i desmotiva.
Quin és el peatge?
Aquesta sobrecàrrega generalment acaba amb un esgotament i frustració. Sovint implica allargar jornades, pensar en feina fora d’hores i renunciar a moments de descans o relacions personals. Això afecta directament el benestar emocional, físic i relacional.
Tot l’esforç destinat, al final, perd qualsevol mena de sentit i d’impacte de la teva feina, el que esdevé en un estrés crònic o burnout.
Moltes vegades les persones atrapades en aquesta roda de l’entrega constant adquireixen un sentiment de ser responsables de tot, carreguen amb problemes que no són seus i s’autoinculpen quan les coses no surten bé.
Dir sempre “sí” no és sinònim de compromís
Compromís no vol dir fer-ho tot ni fer-ho sol. Vol dir ser responsable, sí, però també saber cuidar-se per sostenir-se en el temps. Vol dir aprendre a dir “fins aquí” quan cal, i entendre que posar límits no és un acte d’egoisme, sinó de salut.
Recuperar la qualitat de vida passa per desfer el vincle entre valor personal i rendiment constant. Passa per tornar a donar espai al descans, a les relacions, al sentit de la vida i de la feina. Cal recordar que treballar bé no és sinònim de treballar més.
Treballar bé no és sinònim de treballar més
“Cogito, ergo sum” -Descartes-